dissabte, 5 de maig de 2012

La Sèquia de Manresa

Història

La ciutat de Manresa, es va veure afectada per una gran sequera durant l’any 1336, que es va agreujar a l’inici del següent. A més, l’aigua del riu Cardener, que és el que passa per Manresa i havia de regar els camps, tenia uns nivells molt elevats de salinitat, fet que malmetia les collites regades amb la seva aigua.

Davant d’aquesta situació, els consellers de la ciutat, van decidir, que la solució al problema de la sequera podria ser que tots els ciutadans peregrinessin al santuari de Nostra Senyora de Montserrat. La peregrinació es va dur a terme tres dies després, però el resultat va ser nul, de manera que, tal com ho expressa l’historiador Joaquim Sarret: “Les terres continuaven seques, els camps sense cultivar, els arbres fruiters ressecs per ardor del sol, els ceps no donaven raïms...i molts ciutadans van haver d’abandonar la seva pàtria i hisenda buscant refugi a altres poblacions” (Sarret, 1987, p.14). L’esmentat text deixa ben clar que la peregrinació no va suposar cap millora i que la situació era la definida anteriorment, és a dir, deplorable.


Amb l’elecció dels nous consellers, el dia 1 d’abril, com cada any, es modificaren les mesures a seguir. Alguns dels nous consellers, veient que la situació ja era extrema, perquè gairebé no es podien aprofitar les collites més bones, van proposar desviar aigües del riu Llobregat cap a Manresa a través d’un canal, la qual cosa permetria compensar la manca d’aigua que patia la ciutat.

Tenint el projecte en ment, els síndics van buscar mestres en l’art d’anivellar (enginyers), per tal què fessin un estudi del terreny per on calia derivar l’aigua del Llobregat. Al mateix temps, el 29 de maig de 1339, alguns síndics van anar a Barcelona per tal de presentar el projecte que volien dur a terme. Aquesta mateixa tasca es va fer també quan l’Infant Jaume i el Bisbe de Vic, vers el juny del 1339, van visitar la ciutat de Manresa. Pocs mesos després, l’agost del 1339, el van presentar al Rei Pere III perquè en donés llicència i diners per tal de dur-lo a terme. Finalment, el 23 d’agost del 1339, el rei en va concedir el privilegi de construcció, juntament amb una reducció dels impostos ( Gasol, 1971, p. 28). La municipalitat de Manresa, amb el privilegi del rei en mà i amb la possessió de diners per tirar-lo endavant, va escollir, d’entre els mestres d’obra actius a l’època, a Guillem Catà com a màxim responsable (mestre major).

La construcció de la Sèquia no va ser fàcil, ja que al llarg del seu desenvolupament van anar sorgint desavinences sobretot amb el Bisbe de Vic, i en un cas, també amb els habitants de Santpedor. Per exemple, tant els uns com els altres no volien pagar els impostos que els tocava si ells no podien tenir accés a l’aigua. A més, el Bisbe no volia que cap tram del recorregut passés per les seves terres. El resultat d’això, va provocar petites modificacions en el recorregut i en els contractes o, en el pitjor dels casos, llargues aturades en les obres. Cal destacar, que la paralització de les obres en alguns casos van respondre, també, l’aparició de l’epidèmia de la Peste, on van morir molts habitants, o l’implicació dels manresans en Guerres.

Amb tot això, el 1376 encara s’havien d’enllestir els ramals de la Sèquia que distribuïen l’aigua pel regadiu, però un any després es va aconseguir que l’aigua arribés al peu de la muralla, el 1378, que ja corregués per gran part del terme municipal de Manresa, i finalment, el 1383, que entrés ja a la ciutat de Manresa i es donés per acabada la Sèquia 47 anys després que s’iniciés la seva construcció.

Actualment la sèquia continua portant l'aigua a Manresa, però a part d'aquesta funció, és important com un element d'aproximació amb la natura. El paisatge visible des de la sèquia és variat i únic. Ens permet gaudir d'unes vistes poc habituals que li dona una component d'exclusivitat que fa tan recomanable la visita a la sèquia. www.explora.cat/sequiamanresa.html